Pare, dimecres 1 de juny en feies 75. Jo en porto 20 trobant-te a faltar, maleint la p... malaltia que et va separar de nosaltres, que et va portar on ara hi ets. Vull pensar, l'educació que em vau donar a casa així em fa pensar, que estàs en una mena de paradís, en un lloc ideal on no hi ha dolor, on viviu feliços i us retrobeu amb familiars i amics que van marxar abans que vosaltres... Segur que és molt bonic, el més bonic, i jo me n'alegro per tu i pels avis i tiets que tornen a tenir-te al seu costat.
Però cada vegada que paro a pensar-hi no puc evitar sentir dolor i lluito per retenir les llàgrimes que humitegen els meus ulls.
Els pares (pare i mare, s'entén) no haurien de faltar mai als fills, ni aquests haurien de perdre mai els germans.
Els fills no haurien de faltar mai als pares.
Viure sense qualsevol d'ells és conviure amb el dolor, amb una absència permanent. És aspirar com a màxim a una felicitat imperfecta. És respirar per inèrcia, sense ganes.
És trobar a faltar sempre una felicitació, una abraçada, un petó... els més importants.
Si falten tots... no és vida. Segur.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario