Dijous, 1 d'octubre de 2015. No hi ha manera

No hi ha manera... Intento evitar-ho però no puc deixar de buscar els teus ulls als vagons del metro, el teu somriure pels carrers de la ciutat, les lletres HSY a les matrícules dels Juke blancs... Em prometo que entraré a la feina mirant al terra, per no veure la nòria que tant em recorda a tu; que mantindré la vista endavant quan surti de treballar, sense girar-la a la dreta per buscar-te al carreró on m'esperaves... Però no, no hi ha manera. Una vegada i una altra intento aixecar-me i caic, miro d'oblidar-te i et penso, obro la boca per agafar aire i només aconsegueixo ofegar-me. Quantes vegades m'he intentat convèncer, sense èxit, que no ets per a mi, que no n'hi ha per tant, que n'hi ha d'altres que en menys temps m'han demostrat molt més que tu, que hi són i hi seran sempre, que me les hauria de mirar... quan el que hauria d'entendre, el que hauria d'acceptar, és que potser jo no sóc per a tu, que no em necessites, que ets feliç sense mi, que a la teva vida no hi tinc lloc. Em fa mal llegir o sentir paraules com "parella" o "infermera", noms propis com "Sant Cugat", "Tossa" o "Alex" (el del meu germà!)... Què dura se'm farà la temporada a la Penya Blaugrana de Castellbisbal, amb la que hauré d'anar a jugar, dia sí dia també, a Rubí... Amb un any d'alts i baixos com el que vaig passar al teu costat, pensava que seria més fàcil. Però no, no hi ha manera. Si amb els ulls oberts et busco, els tanco per intentar veure-ho tot més clar. Però només et veig a tu. Ya ves, lo tengo decidido. Ya ves, le sigo dando vueltas.