I jo en què penso quan corro?

Com va fer Murakami en aquest llibre, he sentit la necessitat de donar resposta a una qüestió relacionada amb córrer. No ho faig tan sovint com m'agradaria, però ho trobo a faltar molt. Hi vaig de tant en tant, no he aconseguit mai trobar la fòrmula necessària perquè esdevingui una rutina. Tot i així, només pensar-hi el meu cos genera alguna substància que té en mi un efecte placebo. Percebo una sensació de benestar, d'il·lusió, de salut... com si hagués fet 10 km. És difícil d'explicar. En una de les últimes sessions, mentre anava sumant passes, pensava que gaudeixo de córrer abans de començar, mentre ho faig i quan n'he acabat. Poques coses tenen aquesta virtud. M'explico: a) Només de pensar "avui/ aquesta tarda vaig a córrer", el meu estat d'ànim millora. Em sento més animat, més en forma... b) Quan estic corrent, l'esforç, el patiment i el dolor que pugui sentit al dit del peu, on tinc l'artrosi, o a qualsevol altra part del cos tenen aquell regust curiós del massoca, aquella satisfacció d'haver aconseguit trobar el temps i les ganes per córrer, per fi. c) Quan he acabat, encara suat o ja després de la dutxa, sento el plaer del triomf, de la feina feta, d'haver fet un pas més en el camí que porta a l'estat de forma òptim. Cap altra activitat és comparable. Fins i tot, és sentir la paraula dins del meu cap, pronunciar les seves 6 lletres (6, el meu número favorit. Quantes havien de ser?) i encara que no sàpiga quan hi aniré, ja noto una corrent d'aire net per dins. Fins i tot penso en aquelles vambes que m'anirien bé, els pantalons que serien més còmodes o la ruta que podria provar. Després no hi vaig, segur que és un bon dia, quina casualitat... però ja tinc millor humor.