Com si això fos important...

Com si això fos important... Miro el mòbil. Cap novetat. Tot segueix igual. I van... Dies, mesos, l'eternitat. Treballo, surto a còrrer. Faig un, dos, tres cafès, una cervesa amb els amics de sempre o amb els nous. Vaig i vinc. Condueixo. Cap a on? Com si fos important... Pilotes, partits, vambes, botes, xandalls... Colors, ratlles, dorsals. Números: 11, 7, 22, 3 a 1, 2 a 4... Però ja no és futbol. Ja tant és. Aviat farà vint anys. Sense la teva petita presència a la banda, amagat darrere d'unes ulleres fosques, aquell xiulet inimitable, el gest imperceptible, la mirada crítica, el petit retret. Res és el que era. I ja, aviat, farà vint anys. Dues operacions. Moltes llàgrimes. Anys de patiment però també d'esperances. Esforç per començar de nou però tornar a caure. Llàgrimes davant del mirall, massatges a les cames, passejades en silenci, enuig per les mirades curioses... Una dura realitat, una trista existència. Però vida, almenys vida! Ara, des de fa ja tant, només records. Fotos, frases, acudits, petits detalls. Nosaltres seguim endavant sense mirar enrere, sense pensar-hi. Com si no res. Però sí, i tant! Cada puto dia. Cada vegada que arribem a casa, que mirem la teva butaca al costat de la finestra. Cada partit. Cada gol del Barça. Cada parada de l'Hugo. Cada moment difícil. Cada problema. Cada nova alegria. Com si això fos important...