Et trobaré a faltar, Ricardo

En arribar a casa el passat divendres, 16 d'octubre, la mare m'informa que el seu cosí Ricardo ha mort. D'entrada, un cosí dels teus pares no sembla que hagi de ser una persona especialment propera, tenint en compte, a més, que es tracta d'algú que ha viscut la major part de la seva vida a França.

Però els cosins que la mare té a França, Ricardo -ara mort- i els seus germans Andrés y Salvador, amb les seves respectives famílies, han estat sempre persones molt estimades per nosaltres. Tot i la distància, que ha impedit que ens veiéssim tant sovint com voldríem, i la dificultat de l'idioma (ells 3, la Feli i la Marilyn parlen castellà però la resta, no) ens hem sentit molt estimats per ells, ens han fet sentir sempre molt a gust a casa seva i han estat contents de venir-nos a veure.

Quan van morir els seus pares -el tito Ricardo era germà del meu avi- ja va ser molt i molt trist per a tots nosaltres. Ara encara més perquè, amb aquesta mort i la malaltia de la Feli (té Alzheimer) sentim que una part de la nostra vida s'està consumint.

Sé que els meus pares em van posar Ricardo per ells, per aquesta família que ma mare tant s'estima. Jo, amb el temps, em vaig catalanitzar el nom, el vaig fer meu, però he de dir que em sento molt orgullòs de dir-me així, molt.