Chufo Llorens: "Et donaré la terra"

"Laia, arraulida en un racó de la balconada d'una habitació que donava al jardí, havia escoltat atentament tota la conversaque havien mantingut aquell vespre. Al principi, en veure Martí, un castell de focs li va esclatar al pit. El record que en tenia era un pàl·lid reflex de la realitat que se li presentava davant els ulls. Era molt més atractiu i gentil del que recordava, i això en comptes de proporcionar-li una alegria, la va sumir en un immens desconsol i va fer que es considerès encara molt més indigna d'ell que abans, si és que això podia ser...

...Es va alçar i es va quedar un moment immòbil. La decisió estava presa... Amb pas lent va recòrrer el camí de ronda. Una estranya serenitat li va envair l'esperit... Fent un esforç es va enfilar a la tronera, recolzant-se a banda i banda. Des d'allí, amb el vent embullant-li els cabells, va mirar cap avall i va veure que les ombres es difuminaven. Un grup de guàrdies armats amb el seu sergent al capdavant es disposava a repartir els torns. Laia va mirar al cel i va tancar els ulls. Després va saltar al buit...

...Per indicació de Llobet, el jove va acostar el rostre al de la noia i, mentre una sorda angoixa li envaïa l'esperit, la seva orella va sentir les paraules vacil·lants que tant temps havia somiat.
- Vida meva... me'n vaig a preparar casa nostra... he hagut d'escollir entre aquest món terrenal i l'altre... M'he estimat més anar on tingui l'oportunitat de ser digna de vós... on ningú no pugui perjudicar el nostre amor... Adéu-siau, vida meva... Us esperaré tota l'eternitat...
- No me'n vull anar sense demanar-vos perdó... per l'immens dany que us he fet... A vós... A Aixa... Si m'heu perdonat, beseu-me... Per al camí només vull portar aquest equipatge.

Llavors Martí, amb els ulls negats de llàgrimes, es va inclinar i va posar els llavis damunt dels de la noia. Un somriure plàcid es va dibuixar al seu rostre i la vida se li va apagar com la flama d'una espelma".